Creativitat
Dissabte vam celebrar el cumpleanys d'Ivan, i vaig portar-lo a veure Cabaret. Per favor!!!!!!!!!!!!!!!!!! tinc una gran tendència a idealitzar les coses, però forma part de mi. M'impressiona com és possible l'acústica tan bona sense cap micròfon. Suposo que l'arquitectura del teatre ho fa possible, però és tan curiós. Admiro com poden els actors representar el mateix dia dues funcions i fer-me sentir com si fos el primer cop que ho fan. La veu de l'actriu Marta Ribera al paper de Sally Bowlles és com una mentira, ja que de tan bonica per mi no és possible que sigui real, a part és que veia el personatge de Sally tal com el recordava amb la Liza Minnelli, la gran despreocupada que va vestida amb un tratje de làtex amb molts poquets poros, per on de quan en quan s'escapa una mica de realitat, però que com és tan mica és pot fer desaparèixer ràpidament i continuar vivint la vida segons la conveniència. La història de l'obra és l'amor en temps de guerra i com pot més la supervivència que el sentiment d'estimar. La vida.... no té sentit sense amor, però aquest últim sense vida no és possible.
Per qui no hagi vist la peli, li recomano l'obra ja que el teatre ens apropa a la ficció d'una manera molt propera i per qui ja l'hagi vist que vagi al teatre per veure un altra versió d'ella, no vull dir millorada, ja que no es poden comparar coses que no tenen res a veure, però disfrutar de la música i veus en directe és insuperable.
Finalment sentir els aplaudiments de vuit o noucentes persones fa posar la pell de gallina i et fa sortir alguna llagrimeta, al menys a mi que com he dit al principi tinc la tendència a elevar al cub tots els meus sentiments i sensasions, però és el que em fa sentir que realment estic viva.
1 comentario
Sergi Ferré -